Una àmplia varietat de grups ètnics que viuen a Gàmbia, amb un mínim de fricció intertribals, cadascun conservant la seva pròpia llengua i tradicions. Mandinka la tribu és el major, seguit pel Fula, Wolof, Jola, i Serahule. Els aproximadament 3.500 habitants de l'Àfrica no són els europeus i les famílies d'origen libanès (aproximadament 0,23% de la població total) .

Els musulmans constitueixen més del 90% de la població. Cristians de diferents denominacions en compte per a la majoria dels altres. Gambiana observar oficialment les festes d'ambdues religions.

Més del 63% dels gambiana viuen en llogarets rurals (cens de 1993), encara que cada vegada més joves van a la capital a la recerca de treball i l'educació. Les xifres provisionals del cens de 2003 mostren que la bretxa entre les poblacions urbana i rural s'està reduint a mesura que es declaren àrees urbanes. Encara que la migració urbana, els projectes de desenvolupament, i la modernització són el que més gambiana en contacte amb els hàbits i valors occidentals, el tradicional èmfasi en la família ampliada, així com les formes indígenes de vestir i festa, sent part integrant de la vida quotidiana.

"Els advocats són reacis a prendre en casos de drets humans per por a les represàlies i les famílies de les víctimes tenen por a parlar", un recent informe d'Amnistia diu. "Els mitjans de comunicació, en la seva major part, els censors a la cara de les detencions, multes, amenaces i agressions físiques contra els acusats de criticar al govern. Totes les protestes han cessat. 

Abans que el cop d'Estat de 1994, Gàmbia va ser una de les més antigues existents diversos partits en les democràcies d'Àfrica. Hi havia dut a terme lliurement eleccions cada cinc anys des de la independència. El Partit Progressista Popular (PPP), encapçalat per l'ex president Jawara, havien dominat la política de Gàmbia des de fa gairebé 30 anys. Després d'encapçalar el moviment cap a la completa independència de la Gran Bretanya, el PPP es va votar en el poder i mai no ha estat seriosament qüestionat per cap partit de l'oposició. Les darreres eleccions en el marc del règim de PPP es van celebrar a l'abril de 1992. 

Després del cop d'Estat el juliol de 1994, dels polítics del deposat president Jawara Partit Progressista Popular (PPP) i altres alts funcionaris del Govern van ser prohibits de participar en la política fins al mes de juliol de 2001. Una elecció presidencial va tenir lloc el setembre de 1996, en la qual es va retirar el Coronel Yahya Jammeh va guanyar el 56% de la votació. Les eleccions legislatives celebrades el gener de 1997 van estar dominats pel TAE, que va capturar 33 dels 45 escons. 


El juliol de 2001, la prohibició de l'era Jawara els partits polítics i els polítics es va aixecar. Quatre partits de l'oposició registrats van participar en el 18 d'octubre de 2001, eleccions presidencials, que el titular, el president Yahya Jammeh, va guanyar amb gairebé el 53% dels vots. La TAE va mantenir la seva gran majoria en l'Assemblea Nacional en les eleccions legislatives celebrades al gener de 2002, particularment després de la principal oposició Partit Democràtic Unit (UDP) boicotejar les eleccions legislatives. 


Jammeh va guanyar fàcilment les eleccions de 2006 després de la coalició d'oposició, l'Aliança Nacional per la Democràcia i el Desenvolupament, dividit en l'any anterior. El resultat de la votació en general es consideren lliures i justes, encara que els esdeveniments de la fase prèvia d'algunes crítiques plantejades. Un periodista de la televisió estatal assignat a la estación principal candidat de l'oposició, Ousainou Darboe, va ser detingut. A més, Jammeh va dir, "vaig a desenvolupar les àrees que voti per mi, però si no voten per mi, no espero res". 

En el 21 i 22 de març de 2006, enmig de les tensions anteriors a les eleccions presidencials de 2006, un presumpte cop militar va ser planificat descobert. President Yahya Jammeh es va veure obligat a tornar d'un viatge a Mauritània, molts oficials de l'exèrcit sospitosos van ser detinguts, i destacats oficials de l'exèrcit, inclòs el cap de personal de l'exèrcit, va fugir del país. 

Cal distribuir les reclamacions d'aquest esdeveniment va ser fabricat pel President titular per els seus propis caps, però, la veracitat d'aquestes reclamacions no es coneix, ja que no proves encara no s'ha dut endavant. 

La Constitució de 1970, que va dividir el govern independent en executiu, legislatiu i judicial, va ser suspesa després del cop militar de 1994. Com a part del procés de transició, establert AFPRC la Comissió de Revisió de la Constitució (CRC), mitjançant decret el març de 1995. De conformitat amb el calendari per a la transició a un govern elegit democràticament, la comissió va redactar una nova constitució per Gàmbia, que va ser aprovada per referèndum l'agost de 1996. La constitució estableix un govern presidencial forta, una legislatura unicameral, un sistema judicial independent, i la protecció dels drets humans.

El 40% (uns 3,2 milions de persones) de la població del Senegal parla wòlof com a llengua materna. Un altre 40% el té com a segona llengua. En tota la regió entre Dakar i Saint-Louis, i també a l'oest i sud-oest de Kaolack, la major part de la població parla wolof. En Casamance i al oest de Senegal, s'utilitza el wolof juntament amb el mandinka i el diol. L'idioma oficial del Senegal és el francès. 

En Gàmbia voltant del 15% de la població (unes 200'000 persones) té el wolof com a llengua materna, però aquesta llengua té una influència molt més gran per la seva importància a la capital, Banjul, on el 50% de la població l'utilitza com la seva primera llengua. En Serrekunda, la ciutat més gran de Gàmbia, només hi ha unes poques persones d'ètnia wolof, però l'idioma és parlat per aproximadament el 90% de la població. Cada vegada més, els joves d'un altre origen ètnic l'utilitzen com a primera llengua. 

El wòlof està adquirint major influència a Gàmbia, en part a causa de la seva associació amb la música mbalax i la cultura popular del Senegal. A Banjul i Serrekunda, el wolof ha aconseguit l'estatut de lingua franca i és molt més parlat que el mandinka; a les províncies, però, el mandinka segueix sent la llengua principal. L'idioma oficial de Gàmbia és l'anglès. Altres idiomes, com el mandinka (que parla el 40% de la població), el wolof (el 15%) i el fula (el 15%), tenen també estatus oficial, encara que no s'utilitzen en l'educació. 

A Mauritània, al voltant d'un 7% (aproximadament 185'000 persones) de la població parla wolof. En aquest país, l'idioma s'utilitza només en les regions costaneres del sud. L'idioma oficial de Mauritània és l'àrab, el francès s'utilitza com a llengua franca.

L'alfabet Wolof és recent, sent inventat en 1960 per Asano Faye, president del Moviment dels Professors de Llengua Africans. Té fortes influències de l'àrab, ja que era l'alfabet utilitzat, juntament amb el romà, abans de Asano Faye. De l'àrab pren la direcció d'escriptura (de dreta a esquerra) i les dues formes dels 25 caràcters de l'wòlof, inicial i no inicial.

La població gambiana són coneguts per la seva excel lent música, així com el seu ball. Encara que Gàmbia és el país més petit en el continent d'Àfrica, la seva cultura és el producte de molt diverses influències. L'esbós de les fronteres nacionals, una estreta franja a banda i banda del riu Gàmbia, un cos d'aigua que ha jugat una part vital en el destí de la nació i és coneguda a nivell local simplement com "El riu". Sense les barreres naturals, Gàmbia s'ha convertit en la llar de la majoria dels grups ètnics que estan presents en tot l'Àfrica Occidental, especialment els de Senegal. Els europeus també un lloc preeminent en la història de la nació, perquè el riu Gàmbia és navegable profundament al continent, un accident geogràfic que va fer aquest àmbit un dels llocs més rendibles per al comerç d'esclaus des del 15 al 17 segles. (També ha estratègica a la detenció d'aquest comerç una vegada que es va prohibir en el segle 19.) Part d'aquesta història es va popularitzar en el llibre d'Alex Haley i sèries de televisió "Roots", que es va establir a Gàmbia. Encara que gran part de Haley la representació del passat ha estat desacreditada en alguns sectors, el govern de Gàmbia ha abraçat l'oportunitat de servir com un centre cultural de la diàspora africana i per a altres que tracten de comprendre millor el ric patrimoni de la gent africana.

 L'article 25 de la Constitució protegeix els drets dels ciutadans a practicar qualsevol religió que triï. El govern també no establir una religió d'estat. L'Islam és la religió predominant, practicada per prop del 90 per cent de la població del país. La majoria dels musulmans presents a Gàmbia sunnites s'adhereixin a les lleis i tradicions. Pràcticament tots en la vida comercial de Gàmbia a un punt mort en les principals festes musulmanes, inclosa Eid al-Atha i Eid ul-Fitr. La majoria dels musulmans a Gàmbia seguir l'escola Maliki de jurisprudència. 

La comunitat cristiana representa aproximadament el 8 per cent de la població. Que resideixen a l'oest i el sud de Gàmbia, la majoria de la comunitat cristiana s'identifiquen com catòlics. Tanmateix, hi ha petits grups cristians actuals, com els anglicans, metòdica, baptistes, adventistes del setè dia, testimonis de Jehovà i evangèlics petites denominacions. A causa de la immigració procedent d'Àsia Meridional, hi ha una presència de budistes i seguidors de la Fe bahá'í. El restant 2 per cent de la població s'adhereix a les creences indígenes. Hi ha alguns ateus presents a Gàmbia.

• Context socioeconòmic: L'economia, força pobra, es basa en l'agricultura. Els conreus principals són el de cacauets, el del mill i el de l'arròs, uns altres conreus destacats són els de palma oliera i cotó. La ramaderia, d'una certa importància, és de boví, oví i cabrum.
  La explotació forestal es escassa, llevat l'extracció de fusta de caoba, de bambú y de certes palmes. La pesca fluvial dóna lloc a una petita exportació a Ghana, però és la pesca atlàntica la que té un bon futur. Més en té la mineria, puix que hi ha jaciments de minerals metàl·lics pesants. La indústria, poc desenvolupada, consisteis en algunes indústries de transformació: oleícola i escolfollada de cacauets i arrós a Banjul. Els transports tenen lloc principalment pel riu Gambia, que és una de les millors vies navegables de l'Africa occidental. Les altres comunicacions són molt deficients: manca de ferrocarril i la xarxa de carreteres és de 2.388 Km transitables tot l'any. El comerç exterior és altament deficitari: el 1990 les exportacions representaven només el 20'4% de les importaciones, les quals consisteicen principalment en aliments seguides de manufactures basiques i combustibles i lubricants. De les exportacions destacaven el peix, la farina de cacauet i les reexportaciones. Més del 50% del comerç de Gàmbia és fet amb els països de la CEE (Comunitat Economica Europea) L'economia és molt fràgil, perquè no extreu minerals i depèn del monocultiu del cacauet, afectat per les baixes de preus internacionals i per la irregularitat de les pluges.

• Context sociocultural: La població de Gàmbia és formada per negres sudànids del grups mandinga (42% del total), fulaní (18%) wòlof (10%), diola (9%) i altres minories natives com els serer i els aku. L'índex de creixement anual és del 25,8%º, la alta taxa de natalitat (47'5%º). L'índex d'atur es situa entorn el 50%, la taxa de mortalitat infantil, 122%º, l'albetització en un 28% i l'esperança de vida mitjana no arriba als 48 anys. La població és essencialment rural (el 78'8%); tret de la capital, Banjul, cap altre centre urbà no arriba als 25000 habitants. La llengua oficial és l'anglès pero, el dialectes locals són molts estensos, sobretot el manding i el wòlof. El 80% són musulmans, i la resta animistes, preotestants i catòlics. L'ensenyament primari s'inicia als vuit anys, és gratuit però no obligatori i dura sis anys. No hi ha cap universitat. L'any 1977 introduí l'estudi de l'Alcorà a tots el graus de l'ensenyament. El president de la república, elegit per sufragi universal cada cinc anys, és el comandant en cap de les forces armades i deté el poder executiu. El poder legislatiu radica en la cambra de representants, unicameral, composta de 49 membres, 35 del cuals són elegits per sufragi universal, 5 designats per l'assamblea dels caps de tribu, 8 membres nomenats sense dret a vot i el darrer és el fiscal general. El partit polític més important és el People's Progressive Party, fundat l'any 1959. Gàmbia és membre de l'ONU, de l'OUA, del Commonwealth i l'Organització per al Desenvolupamnt del Riu Gàmbia.